1976

 

La sorra de la platja bull, crema els peus, i és per aixó que has decidit córrer per la sorra mullada de la riba per a fer volar l’estel. Però no havies comptat amb aquesta ona traïdora que ha xopat la tela i ara et costa moltíssim arrosegar-ho. Tampoc ajuda el gelat de llimona -quaranta pessetes i que la teva mare no volia que el pare el comprés, deia que era massa car- que subjectes amb la ma esquerra i que va degotant sobre el teu braç deixant marques de regalims grocs. Estires i estires del fil, els teus peus s’enfonsen en la sorra i l’estel s’arrossega mandrós, com si s´abracés a la riba del mar, sense ganes d’aixecar-se. Sents sobre tu la mirada burleta dels teus cosins, el caboteig d’irònica comprensió dels teus pares (“ja t’ho vam dir, és massa gran per a tú”) i, sobretot, els dissimulats centelleigs dels ulls verds de la Natalia, la filla dels veïns del tercer A que avui us ha acompanyat a la platja. És aquesta mirada, entre curiosa i divertida, la que t’encoratja, fa que serris les dents, corris més ràpid i estiris del fil amb totes les teves forçes. Finalment, fent un salt desmanegat, l’estel s’enlaira i s’eleva un pam, dos, tres, i no pots evitar fer un crit de goig quan la llarga cua de paper abandona el llevíssim solc sobre la sorra i puja dubitativa cap al cel. Imagines la cara de la Natalia, obrint els ulls d’admiració i, de sobte, el braç ja no et fa mal, encara que l’estel sembli rebel.lar-se i voler tornar a estirar-se lànguid sobre la platja. Gairebé caus d’esquena quan un cop de vent frena l’estel i l’immobilitza sobre el teu cap, bombant la tela, tibant-lo contra la feble armadura de fusta barata. Et gires, poses la teva ma enganxosa de gelat sobre els teus ulls com si fos una visera i contemples l’estel, quiet, rígid, desafiant com un poltre salvatge que es nega a ser ensinistrat, tirant amb força de les regnes que subjectes amb la ma dreta. L’esquinçall de vent l’enlaira, jugant amb ell, fins deixar-lo gairebé vertical sobre teu projectant la seva ombra tremolosa davant els teus peus. Per fi, la ràfega l’abandona i l’estel es desploma en caiguda lliure només per tornar a ser atrapat per un remolí que l’agita de manera espasmòdica d’un costat a l’altre. Torners a córrer i l’estel abandona el petit bucle de vent per començar un vol gràcil, elegant, desplegant una corba àmplia en un horitzó sense núvols d’un blau enlluernador. Ara fas mitja volta i l’estel et segueix, resignat a ser governat per una mà infantil però ferma. Has tornat al punt de partida davant dels teus cosins, els teus pares i la teva veïneta, que ara sí et mira, captivada, amb els ulls molt oberts sota la seva pamela rosa. Mires cap al grup, satisfet, desafiant. Et sents l’amo del món, amb els peus mig enfonsats a la sorra fresca, i li fas una gran mossegada al teu gelat de llimona, mentre subjectes el fil de l’estel, a qui ara es disputen uns invisibles ballarins que el fan girar dins una esbojarrada i frenètica dança sobre la mar calma. Gira embogit i ès propulsat cap amunt, amb una força que gairebé t’arrenca el fil de la ma. De manera sobtada cau, apàtic, i el fil s’afluixa en una llarga corba. Els teus cosins aplaudeixen, entusiasmats; els teus pares somriuen; i la Natalia et mira. Els teus ulls van del seus a l’estel i, de sobte, els tanques perquè no pots suportar tanta felicitat. Sents la calor d’un matí irrepetible: el lleu remor de les onades, el blau intens del cel que il.lumina fins l’últim racó del teu cor… I ara, una ma diminuta tira de la teva, obres els ulls, et trobes amb una mirada innocent, a una cara lleument empipada i sents una veu transparent, cristal.lina…

-Pare, em tornes l’estel si us plau?